DIEZ AÑOS DEL PAPA FRANCISCO Carta del Arzobispo de Valencia

DIEZ AÑOS DEL PAPA FRANCISCO Carta del Arzobispo de Valencia

Se cumplen estos días 10 años de la elección del Papa Francisco. Quien vive en la actitud de profunda comunión que debe caracterizar la relación de los católicos con el Sucesor de Pedro, no puede más que dar gracias a Dios por lo que el Papa está aportando a la Iglesia. Sus gestos, sus palabras, su actitud de acogida hacia todas las personas sin condenas previas, y los planteamientos espirituales que sostienen sus enseñanzas son una invitación a que no vivamos en la Iglesia mirando únicamente el pasado, a no tener miedo de leer en los signos de los tiempos una invitación del Espíritu a afrontar los retos que el mundo actual plantea al anuncio del Evangelio, y a vivir una auténtica conversión pastoral en continuidad con las enseñanzas del Concilio Vaticano II. Por ello, os invito a reflexionar sobre tres claves que nos pueden ayudar a entender su magisterio y su pontificado.

El papa Benedicto XVI en su encíclica Deus caritas est nos recordó que las exigencias de la moral cristiana no deben ser vistas como una negación de lo humano, sino como un camino para vivir el amor en plenitud. Francisco nos invita a dar un paso más: a presentar el cristianismo como el sí de Dios a cada persona, y a que no lo reduzcamos a un conjunto de verdades abstractas o de normas que prescinden de la situación concreta de cada ser humano. El camino de santidad es un proceso que todos estamos llamados a seguir, pero este proceso tiene un carácter progresivo. Por ello, nadie puede arrogarse el derecho de decidir sobre la salvación o la condenación del otro, ni de juzgar a nadie. El Papa quiere que la Iglesia sea percibida como un lugar de misericordia más que de juicio, y que presentemos las exigencias de la vida en Cristo como un estímulo para crecer en la amistad con Dios.

El cardenal Ratzinger en una conferencia a los catequistas en el jubileo del año 2000 dijo que la nueva evangelización no consiste en grandes eventos, y que cada vez que se siembra el Evangelio en el corazón de alguien, hay nueva evangelización porque acontece algo nuevo. El papa Francisco añade algo importante: la evangelización solo es posible cuando el cristianismo se vive y se anuncia con alegría. Su documento programático se titula precisamente La alegría del Evangelio. El tema de la alegría reaparece después en otras exhortaciones; y es que en el anuncio del Evangelio no solo es importante lo que decimos, sino cómo lo decimos y cómo lo vivimos. Que nuestro modo de evangelizar y nuestra vida no desdiga de lo que anunciamos.

La Iglesia tiene una larga historia y, por ello, en Ella encontramos muchas adherencias que no son esenciales ni en su estructura ni en su vida. Ha vivido y continúa viviendo en culturas muy diversas y ha de conocer las claves de comunicación de cada una de ellas para anunciar el mensaje de la salvación. En esto consiste la inculturación del Evangelio. El papa proviene de una iglesia sin tanta historia, con estructuras más sencillas y elementos culturales que no son exactamente los nuestros. Muchas de sus palabras y de sus gestos pueden ser una provocación saludable para nosotros, para que no nos aferremos a lo accidental y vivamos en un estilo más sencillo. De este modo, el rostro de Cristo será percibido con más claridad.

† Enrique Benavent Vidal, arzobispo de Valencia.

 

DEU ANYS DEL PAPA FRANCESC

Es compleixen estos dies 10 anys de l’elecció del Papa Francesc. Qui viu en l’actitud de profunda comunió que ha de caracteritzar la relació dels catòlics amb el Successor de Pere, no pot més que donar gràcies a Déu pel que el Papa està aportant a l’Església. Els seus gestos, les seues paraules, la seua actitud d’acolliment cap a totes les persones sense condemnes prèvies, i els plantejaments espirituals que sostenen els seus ensenyaments són una invitació a que no visquem a l’Església mirant únicament el passat, a no tindre por de llegir en els signes dels temps una invitació de l’Esperit a afrontar els reptes que el món actual planteja a l’anunci de l’Evangeli, i a viure una autèntica conversió pastoral en continuïtat amb els ensenyaments del Concili Vaticà II. Per això, vos convide a reflexionar sobre tres claus que ens poden ajudar a entendre el seu magisteri i el seu pontificat.

El papa Benet XVI en la seua encíclica Deus caritas est ens va recordar que les exigències de la moral cristiana no han de ser vistes com una negació de l’humà, sinó com un camí per a viure l’amor en plenitud. Francesc ens convida a donar un pas més: a presentar el cristianisme com el sí de Déu a cada persona, i que no el reduïm a un conjunt de veritats abstractes o de normes que prescindeixen de la situació concreta de cada ésser humà. El camí de santedat és un procés que tots estem cridats a seguir, però este procés té un caràcter progressiu. Per això, ningú pot arrogar-se el dret de decidir sobre la salvació o la condemnació de l’altre, ni de jutjar a ningú. El Papa vol que l’Església siga percebuda com un lloc de misericòrdia més que de judici, i que presentem les exigències de la vida en Crist com un estímul per a créixer en l’amistat amb Déu.
El cardenal Ratzinger en una conferència als catequistes en el jubileu de l’any 2000 va dir que la nova evangelització no consisteix en grans esdeveniments, i que cada vegada que se sembra l’Evangeli en el cor d’algú, hi ha nova evangelització perquè esdevé una cosa nova. El papa Francesc afig un element important: l’evangelització només és possible quan el cristianisme es viu i s’anuncia amb alegria. El seu document programàtic es titula precisament L’alegria de l’Evangeli. El tema de l’alegria reapareix després en altres exhortacions. I és que en l’anunci de l’Evangeli no sols és important el que diem, sinó com ho diem i com ho vivim. Que la nostra manera d’evangelitzar i la nostra vida no desdiga del que anunciem.

L’Església té una llarga història i, per això, en Ella trobem moltes adherències que no són essencials ni en la seua estructura ni en la seua vida. Ha viscut i continua vivint en cultures molt diverses i ha de conéixer les claus de comunicació de cadascuna d’elles per a anunciar el missatge de la salvació. En això consisteix la inculturació de l’Evangeli. El papa ve d’una església sense tanta història, amb estructures més senzilles i elements culturals que no són exactament els nostres. Moltes de les seues paraules i dels seus gestos poden ser una provocació saludable per a nosaltres, perquè no ens aferrem a les coses accidentals, i visquem en un estil més senzill. D’esta manera, el rostre de Crist serà percebut amb més claredat.

† Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València.