17 Sep TIEMPO DE LA CREACIÓN Carta del Arzobispo de Valencia
Con la jornada de oración por el cuidado de la creación, instituida por el papa Francisco hace 10 años, comenzamos en la Iglesia Católica la celebración del “Tiempo de la creación” y nos unimos, de este modo, a esta iniciativa ecuménica con la que, desde el 1 de septiembre hasta el 4 de octubre de cada año, pretende sensibilizar a los cristianos de todas las confesiones acerca del deber moral que tenemos todos los seres humanos de cuidar la creación.
A muchos esto les puede parecer una causa muy secundaria en el conjunto de los compromisos y de los deberes que los cristianos tenemos para cumplir nuestra misión de anunciar y sembrar, con nuestras obras y palabras, el Reino de Dios. Quien piensa de este modo es que reduce el cuidado de la creación a la protección del medio ambiente. La obligación moral de cuidar la obra de Dios va más allá de una política ambiental que, a menudo, únicamente pretende proteger la calidad de vida de quienes viven en países desarrollados: ha de tender a luchar contra las causas que están en el origen de muchos de los abusos que se cometen en nuestro planeta, que provocan nuevas injusticias y desigualdades y que ponen en peligro la dignidad de vida de muchos pueblos en las zonas más pobres de nuestro planeta. Es evidente que nuestra tierra se está deteriorando. La injusticia, la violación del derecho internacional y de los derechos de los pueblos, las desigualdades y la codicia que de ellas se derivan producen deforestación, contaminación y pérdida de biodiversidad. Además, no podemos olvidar que la destrucción de la naturaleza no perjudica a todos del mismo modo: los pueblos más pobres y las comunidades indígenas son los más afectados. Estamos ante una cuestión que forma parte de la Doctrina Social de la Iglesia.
Por ello, el papa León, en el mensaje que nos ha dirigido con motivo de la celebración de esta jornada nos anima a orar y a que todos nos comprometamos con acciones concretas para que la “caricia de Dios sobre el mundo”, que es la creación que, cuando es cuidada, refleja su bondad y su belleza, llegue a ser perceptible por todos.
El compromiso de los cristianos debe situarse en un doble nivel. Por una parte, debemos luchar para que, en las relaciones económicas y políticas entre los pueblos, los bienes naturales no sean vistos únicamente como un simple instrumento de intercambio, como un bien que se utiliza para conseguir ventajas económicas o políticas. No es lícito, por ejemplo, supeditar el trabajo por la paz en el mundo o la lucha contra una guerra injusta, a la consecución de ventajas económicas en la explotación de los bienes naturales de un país. Cuando se actúa de este modo, la creación se transforma en un campo de batalla por el control de los recursos vitales, lo que da lugar a nuevos conflictos. Un cambio de mentalidad en este sentido es necesario.
Además, los cristianos no podemos ignorar la importancia de los pequeños gestos. Estos van cambiando nuestra mentalidad y, realizados con dedicación y ternura, son como pequeñas semillas de justicia que pueden germinar y contribuir, de este modo, a la paz en nuestro mundo.
+ Enrique Benavent Vidal, arzobispo de Valencia.
TEMPS DE LA CREACIÓ
Amb la jornada d’oració per la cura de la creació, instituïda pel papa Francesc fa 10 anys, comencem a l’Església Catòlica la celebració del “Temps de la creació” i ens unim, d’esta manera, a esta iniciativa ecumènica amb la qual, des de l’1 de setembre fins al 4 d’octubre de cada any, pretén sensibilitzar als cristians de totes les confessions sobre el deure moral que tenim tots els éssers humans de cuidar la creació.
A molts això els pot semblar una causa molt secundària en el conjunt dels compromisos i dels deures que els cristians tenim per a complir la nostra missió d’anunciar i sembrar, amb les nostres obres i paraules, el Regne de Déu. Qui pensa d’esta manera és que reduïx la cura de la creació a la protecció del medi ambient. L’obligació moral de cuidar l’obra de Déu va més enllà d’una política ambiental que, sovint, únicament pretén protegir la qualitat de vida dels qui viuen en països desenrotllats: ha de tendir a lluitar contra les causes que estan en l’origen de molts dels abusos que es cometen en el nostre planeta, que provoquen noves injustícies i desigualtats i que posen en perill la dignitat de vida de molts pobles en les zones més pobres del nostre planeta. És evident que la nostra terra s’està deteriorant. La injustícia, la violació del dret internacional i dels drets dels pobles, les desigualtats i la cobdícia que d’elles es deriven produïxen desforestació, contaminació i pèrdua de biodiversitat. A més, no podem oblidar que la destrucció de la naturalesa no perjudica a tots de la mateixa manera: els pobles més pobres i les comunitats indígenes són els més afectats. Estem davant una qüestió que forma part de la Doctrina Social de l’Església.
Per això, el papa Lleó, en el missatge que ens ha dirigit amb motiu de la celebració d’esta jornada ens anima a pregar i a què tots ens comprometem amb accions concretes perquè la “carícia de Déu sobre el món”, que és la creació que, quan és cuidada, reflectix la seua bondat i la seua bellesa, arribe a ser perceptible per a tots.
El compromís dels cristians ha de situar-se en un doble nivell. D’una banda, hem de lluitar perquè, en les relacions econòmiques i polítiques entre els pobles, els béns naturals no siguen vistos únicament com un simple instrument d’intercanvi, com un bé que s’utilitza per a aconseguir avantatges econòmics o polítics. No és lícit, per exemple, supeditar el treball per la pau en el món o la lluita contra una guerra injusta, a la consecució d’avantatges econòmics en l’explotació dels béns naturals d’un país. Quan s’actua d’esta manera, la creació es transforma en un camp de batalla pel control dels recursos vitals, la qual cosa dona lloc a nous conflictes. Un canvi de mentalitat en este sentit és necessari.
A més, els cristians no podem ignorar la importància dels xicotets gestos. Estos van canviant la nostra mentalitat i, realitzats amb dedicació i tendresa, són com xicotetes llavors de justícia que poden germinar i contribuir, d’esta manera, a la pau en el nostre món.
+ Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València.